Dimarts, 07 de febrer de 2006

Votem NO a l'Estatutet i deixem-nos d'orgues

Archivado en: General

A la manifestació del 18 de febrer es tindrà un primer balanç del que opina el poble del pacte signat entre l'home de les fotos i en Zapatero. En tot cas, com ja vam comentar, el que decideixin les formacions polítiques ja no arreglarà aquest estatutet coix i maldestre, esquifit i apallissat. Haurà de fer-ho el poble votant NO a aquest Estatut en el referèndum, tal i com van fer els francesos amb la seva Constitució Europea.

A la gent no ens agrada que ens prenguin el pèl d'una manera tan sonora. La qüestió és que els polítics d'aquest pais s'enduran una sorpresa en el referèndum, d'això no en tinc cap dubte. Tal vegada la darrera, perquè molta gent que conec ja ha queda tan destrempada del joc polític que no es plantegen anar a votar més. La fractura entre la classe social i la política, ja és complerta, i ERC pot ser la gran beneficiada del desastrós paper de socialistes i convergents en aquest assumpte tan essencial que és l'Estatut.

Mentrestant, el PSOE es dedica a trepitjar la poca herba que quedava en peu després de que CiU hi passés la segadora. Ara sacrifica Maragall. Fixeu-vos la traïció d'aquest deshonest, cínic i mentider Zapatero, que amb la cara de babau que té vam pensar que era dels pocs espanyols assenyats que quedaven, i ha resultat ser un pocavergonya dels que fan història. No només no va complir el que va prometre davant tot el poble de Catalunya, sinó que després va negar haver-ho dit. Per postres fot les banyes a ERC, l'únic partit que per responsabilitat de govern, li va concedir la confiança a canvi de lleialtat i un estatut ampli. ERC va concentrar amb parsimònia, durant tot un any els insult i les patacades d'una Espanya casposa, la de sempre vaja, a canvi d'una deslleialtat esfereïdora.

Però no només ERC ha rebut de valent. El PSC ha estat la segona víctima del sarcasme de Zapatero. Recordem que Jose Luís Rodriguez Zapatero va comptar amb el suport unànime del PSC a les eleccions internes, les que li van servir per fer-se amb la candidatura del PSOE. Fins-i-tot, En Maragall, el va convidar al Palau de la Generalitat el dia de la formació de govern, en un acte inèdit, perquè Zapatero representava l'Espanya oberta, federalista, moderna i d'esquerres que molts pensaven que encara existia. Res de res. La desil·lusió ha estat absoluta.

Espanya ha resultat ser un desert ideològic, on el centralisme domina completament i ofega qualsevol altra interpretació de l'estat que la pròpia del PP, que el PSOE ja fa anys que també va fer seva. Una vegada guanyades les eleccions, en Zapatero s'ha desdit del que va prometre i es vol desfer del PSC. Li fa nosa el PSC català, el poc que encara quedava de català, i ens vol endinyar una nova cúpula, més propera al PSOE. I en aquesta purga, és clar, en Maragall sobra, per lo que té d'imprevist. Tanta deslleialtat, tanta sang freda, tanta estratègia electoral i centralista ha convertit en Zapatero en el gran embarcador de les masses. Amb aquesta actitud tan cínica aviat superarà a l'altre gran cínic de la història d'Espanya, el president Pujol, que com en Zapatero prometia i després se n'oblidava de tot. Així va estar 23 anys treballant per perpetuar-se al poder i deixar el país ben pelat i congelat.

En Zapatero sap escollir les seves amistats i ben aviat s'ha ajuntat amb les dretes, passant dels seus electors socialistes catalans i del partit que l'aguantava al poder. Com no podia ser d'altra manera, en Mas, el tercer gran cínic de la comèdia, ara és la seva parella de ball. La pena és que aquests tres polítics de l'enganyifa, que tan de mal han fet i fan al nostre país, són a l'altre bàndol, al bàndol de l'Espanya una. En el nostre bàndol, el dels que somiem amb una Catalunya sobirana, no hi tenim gaires cínics, ni com deia el poeta, tampoc grans capitans. Només queda el poble i un partit petit i inexpert que, en comptes d'aprendre dels bascos i anar a Madrid només a exigir i no pas a negociar, es dedica a reviure Espanyes ja inexistents. En el món de la política d'avui, tenir ideologia és un desavantatge, i ERC arrossega un llast col·lectiu molt pesat.

El poble encara és a temps de posar les coses al seu lloc. Somio un rebuig a aquest estatut de les engrunes. Per això disposem d'un referèndum, per a dir NO clarament a allò que NO volem que ens encolomin.

Votem No en el referèndum i deixem-nos d'abstencions i vots nuls. Diguem la veritat, siguem honests. NO el volem pas aquests estatut. Al referèndum, simplement votem NO. Que en facin un altre de ben fet, que no passa res per esperar uns quants anys més.

Referencias

Comentarios

Comentar